Estàndars

Hi ha una relació entre la guerra dels/pels estàndars i la guerra dels/pels idiomes. En el fons, una qüestió de poder, desfrassada de principis ideològics.
Visc a Mallorca i aquí encara es discuteix sobre el nom de la nostra llengua. Que si mallorquí, que si català, que si balear… Un sector (minoritari potser, pero renouer) del PP reclama el dret a estudiar en qualsevol llengua i fins i tot la possibilitat de substituir el català normatiu per les varietats illenques.
Aquesta polèmica em recorda la batalla pels estàndars. El mateix que fa Microsoft comprant vots per què surti endavant el seu estàndar OOXML en lloc del lliure ODF: divideix i guanyaràs.
L’estratègia regressiva i suïcida (a llarg termini) de Microsoft és la mateixa que practica el PP espanyol en matèria lingüística. Com que està en contra de la normalització (immersió com a sistema pedagògic) de les altres llengües, es dedica a reivindicar la llibertat… Quina llibertat?
És partidari el PP i demés espanyolistes de què a Andalussia s’estudïi en la modalitat andalussa per contra de l’estàndar castellà-espanyol?
L’estandarització és necessària per la supervivència d’una llengua, per això el PP defensa la fragmentació del català en modalitats regionals que afebleixin la seva unitat, de la misma forma que defensa la normativització de l’espayol arreu del món: l’Institut Cervantes difon el mateix model d’espanyol que s’escriu a Xile, Canarias o Galícia.
I també s’assemblen Microsoft i el PP en la seva tossudesa a l’hora de proposar estàndars. Si ja existeixen, per què crear-ne un altre?
En el fons, una qüestió de democràcia: pot un imperi (polític, econòmic, informàtic) imposar els seus interessos i models?
Pel camí, però, un caramull de manipulacions i tergiversacions. Per exemple, Microsoft ataca el software lliure criticant el seu pretès provincianisme absent de garanties i support fiable. També el PP i la resta d’espanyolistes rebutjen els nacionalismes “perifèrics” (sic) com si fossin una càrrega del passat i el resultat d’una mentalitat tancada.
Tammateix, una guerra d’interessos: Microsoft considera enemic el software lliure perquè pot llevar-lis clients, de la mateixa forma que el PP nega els drets nacionalistes des del seu propi nacionalisme espanyol, excloent i autoritari.
El software lliure proposa estàndars oberts per a una societat oberta i lliure: aquesta és la perspectiva que convé recordar. La resta són arguments de polítics i venedors professionals.